Corrandes de la parella estable
que vam interrompre la conversa i vam balbucejar a crits
tot el que les mitjanes ens van deixar.
Aquest matí, asseguda al sol de la meva terrassa,
avui que per fi ja no plou ni hi ha cap amenaça al cel,
llegia que vaig escriure fa temps sobre Manel (en castellà),
fardant del plaer d’entendre aquestes lletres que,
igual que la poesia, és gairebé impossible de traduir
(que és qüestió de reinterpretar, deia Jack Spice a Lorca).
Llavors, potser, em dic, ha arribat el moment.
Llegir poesia és contestatari,
escriure-la, rebel·lió,
fer-ho en una llengua opinable
és el més punki que puc fer.
Ara que la tria lingüística recau sobre qualsevol.
Ara que als docents ens imposen l’idioma.
Ara, potser ara, benvolguts meus
és el moment que em llanço a teclejar
i a utilitzar la part del meu cap que parla en català.
La resta, que parla altres idiomes (perquè ser bilingüe és lu que té)
la utilitzarem d’aquí una estona, o demà.
Però ara estic tan cabrejada amb aquesta llei
ara estic tan furiosa en veure que els representants
de la cultura d’aquest país desprecien les llengües
totes, totes, maleïts!
totes són vàlides i mereixen tenir parlants!
ara mateix, avui, principis d’abril,
passada una dana i una alerta taronja
us dic que estic ben orgullosa de parlar català,
de tenir una part del meu cap que en pensa,
i que tota part del meu cap l’estima.
I a valtrus, que el desprecieu,
us dic tranquilament que sou escòria.
No puc respectar qui no la respecta,
ni estimar qui no l’estima.
Comentarios
Publicar un comentario